Romper el consenso : la izquierda radical en la transición (1975 - 1982)
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Madrid : Siglo XXI, 2016
ISBN 9788432317989

Malgrat que Franco morí al llit el 20 de novembre de 1975, el franquisme va morir al carrer: la mobilització a fàbriques, barris, universitats i carrers, impulsada pel Partit Comunista d'Espanya i per l'esquerra revolucionària; els diferents corrents marxistes, llibertaris, defensors de l'autonomia obrera i cristians anticapitalistes foren els que posaren la làpida damunt del dictador. Les organitzacions anticapitalistes van desenvolupar un paper decisiu en l'evolució dels moviments socials, des dels més forts com l'obrer, el veïnal, l'estudiantil, el feminista i el pacifista; fins als més petits com el d'alliberament homosexual, el de minusvàlids, l'ecologista o el dels presos comuns. En llur constitució defensaren diferents projectes polítics amb elements comuns, com la defensa d'una Ruptura amb la dictadura, la reducció de la pobresa i de les desigualtats, el final de la subordinació de les dones als homes, una sortida a la crisi que alleugés l'atur per mitjà de la creació d'ocupació i l'establiment d'una estructura territorial respectuosa amb les diferents identitats nacionals presents a Espanya. L'obra exposa la història dels milers d'homes i de dones que s'enfrontaren a la tortura, la presó o àdhuc la mort per a acabar amb la dictadura. Milers de militants que van intentar una altra transició diferent a la que finalment s'imposà i desembocà en una Democràcia similar a la dels països de l'entorn.

La "Otra" izquierda radical : el movimiento libertario en la Transición. Madrid, 1975 - 1982
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Ayer. (Madrid. Núm 92 (2013) p. 73-97)

En aquest text s'analitza la reorganització del moviment llibertari durant la Transició espanyola, amb una especial atenció a l'activitat desenvolupada a Madrid. A l'entorn del nucli central que era el sindicat CNT, l'univers llibertari estava format per petits grups variats i per iniciatives que van influir en la dinamització de diferents moviments socials i culturals. L'article repassa l'aportació llibertària en els diferents àmbits com el moviment obrer, la lluita dels presos comuns i la recerca de formes de vida alternatives.

Un Partido en busca de identidad : la difícil trayectoria del eurocomunismo español (1975 - 1982)
Treglia, Emanuele

Historia del Presente. (Madrid. Núm 18 (2011) p. 25-42)

Aquest article analitza el projecte eurocomunista desenvolupat pel PCE durant els anys setanta. La direcció del PCE tractà de desenvolupar un model de comunisme compatible amb els valors del pluralisme i la llibertat, però es trobà amb moltes dificultats. Durant els anys de clandestinitat i Exili, al PCE s'havien adoptat models ideològics i organitzatius heterogenis que es basaven en cultures polítiques antagòniques; el fracàs per aconseguir una síntesi es féu evident després de la legalització, i més encara després del tancament de l'etapa de "consens", que determinà el declivi de l'eurocomunisme espanyol.

La Izquierda radical española y los modelos del Este el referente albanés en la lucha antifranquista : El caso del PCE (m-l)
Torres, Jordi

Ayer. (Madrid. Núm 67 (2007) p. 159-176)

L'article analitza la trajectòria de l'esquerra revolucionària espanyola sorgida a la dècada dels anys seixanta i setanta a través del recorregut del Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista). Aquesta escissió maoista del PCE trobà el seu referent revolucionari en la República Popular Socialista d'Albània. La fraterna relació és un reflex de la mútua dependència entre un partit occidental que precisava d'un model alternatiu al "revisionisme" soviètic, així com d'un Estat que necessitava presentar suports revolucionaris externs per justificar el seu aïllament a la població. Així mateix, les estretes relacions patiren els canvis polítics dels vuitanta, tant a nivell internacional com espanyol.

La Aportación de los nuevos movimientos sociales a la democracia en España
Toboso, Pilar

En: Historia de las culturas políticas en España y América Latina : Del franquismo a la democracia, 1936-2013. Zaragoza : Marcial Pons : Prensas Universitarias de Zaragoza, 2015, p. 111-140
ISBN 9788415963769

L'objectiu del capítol és analitzar la contribució que els moviments socials que es desenvoluparen a Espanya durant el tardofranquisme i la Transició, als quals convencionalment hom presenta com a "nous", van fer al disseny democràtic, així com els mecanismes mitjançant els quals interactuaren amb les cultures polítiques d'esquerra. Els nous moviments socials, hereus de la fragmentació cultural dels anys seixanta, van plantejar unes reivindicacions d'acord amb la realitat social que es vivia al país, a conseqüència del desenvolupament econòmic. Unes reivindicacions que inicialment no contemplaven ni els partits ni els Sindicats tradicionals, centrats en la transformació del sistema polític, però que finalment es van veure obligats a incorporar per la pressió que s'exercia des del carrer. En aquest sentit, el capítol analitza, per una banda, l'orientació ideològica, en en el cas de tenir-la, dels denominats nous moviments socials i, per l'altra, procura explicar la pressió que realitzaren perquè el model democràtic finalment dissenyat es recolzés damunt d'uns paràmetres socioculturals diferents als inicialment previstos i que van transformar el sistema de normes i relacions socials dominants.

One Hundred Years of Socialism : The West European Left in the Twentieth Century
Sassoon, Donald

London ; New York : Tauris, 2014
ISBN 9781780767611

En aquesta obra, Sassoon traça el recorregut dels partits d'esquerra a Europa Occidental a través de 14 països, des de la fundació de la II Internacional el 1889 fins a la caiguda del Mur de Berlín el 1989. Cal especificar, però, que el seu objecte preferent són els partits socialdemòcrates, tot i que també presta atenció als partits comunistes més forts, com ara el francès i l'italià. L'obra està dividida en tres blocs i vint-i-quatre capítols. Al primer, format per quatre capítols, s'hi analitza el socialisme previ a 1914, el del període comprès entre 1914-1940 i els casos concrets que van des de l'SPD i el Labour fins als austro-marxistes i els comunistes italians. El darrer capítol d'aquest bloc se centra en el context de la Segona Guerra Mundial, la resistència i la postguerra. Un segon bloc, d'onze capítols, aborda la consolidació. El primer capítol tracta els socialistes després de 1945. Un segon, en canvi, analitza la construcció d'un "capitalisme social" entre 1945 i 1950. El tercer se centra en les polítiques exteriors. El tres capítols següents analitzen l'esquerra en el context de l'època daurada del capitalisme, entre la neutralitat i l'atlantisme i els fonaments d'allò que l'autor anomena un "nou revisionisme". Els dos següents se centren en la conjuntura dels seixanta, marcat pel "retorn de l'esquerra" i l'establiment d'un consens en matèria internacional. Els tres capítols finals abasten la nova conjuntura oberta des del 1973 fins la caiguda del mur de Berlín. S'hi analitza la crisi de l'esquerra; la Socialdemocràcia en Àustria, Suècia, els Països Baixos i Bèlgica; l'SPD i el Labour en el govern; l'experiència del PSF; la crisi del comunisme italià i la fi dels règims dictatorials a Portugal, Grècia i Espanya. Finalment, els tres darrers capítols analitzen la relació amb el moviment obrer, de dones i ecologistes, i, tot seguit la nova conjuntura dels vuitanta, en un context d'hegemonia neoliberal i de crisi generalitzada d'una esquerra que aprofundeix en el seu "revisionisme" i les perspectives de la qual apareixen incertes.

PSOE, PCE, UGT y CCOO durante la transición en Galicia (1975 - 1981)
Santidrián Arias, Víctor Manuel

Historia del Presente. (Madrid. Núm 25 (2015) p. 63-80)

Quan el 20 de novembre de 1975 morí Franco, les forces de l'oposició antifranquista d'àmbit estatal mostraven un desenvolupament molt diferent entre elles. La implantació i institucionalització d'aquestes organitzacions polítiques i sindicals es produí en el marc d'una estructura d'oportunitats polítiques en transformació. L'existència de cultures polítiques diferents al si de les forces "estatals" (generació de la guerra i nova militància nascuda als seixanta; militància de l'Exili enfront de la militància de l'interior, etc.) i, sobretot, la competència amb organitzacions nacionalistes serveixen per a explicar el panorama polític i sindical nascut amb l'aprovació de l'Estat d'Autonomia i les primeres eleccions gallegues de 1981.

L'Organització d'Esquerra Comunista en el moviment obrer : les Plataformes i Comissions Obreres Anticapitalistes (1971 - 1977)
Sans Molas, Joel

En: VIII Encuentro de Investigadores del Franquismo (CD-ROM). Barcelona : Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica : Fundació Cipriano García, 2013.
ISBN 9788469586549

En els moments del canvi de dècada dels anys 60 als 70 es va viure l'aparició de diferents projectes polítics a l'esquerra del PSUC que plantejaven una alternativa revolucionària. Respecte del moviment obrer, hom va trobar-se amb la problemàtica de com afrontar el predomini del PSUC dins de Comissions Obreres i la seva política moderada que no compartien. Les organitzacions van seguir diversos camins. Algunes organitzacions van sortir de CCOO per crear projectes propis. Aquesta comunicació s'apropa a la política envers el moviment obrer dels Círculos Obreros Comunistas (COC) i l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC o OIC en les sigles en castellà, més conegudes), escassament estudiada. L'OIC va ser una organització de l'esquerra revolucionària formada el 1974 a partir dels COC i que va involucrar-se intensament en les lluites obreres. L'especificitat d'aquestes organitzacions és que van potenciar uns espais obrers alternatius a les CCOO, de caràcter no sindical i que unien les reivindicacions laborals i una política anticapitalista: les Plataformes o Comissions Obreres d'Empresa.

Entre las instituciones y la movilización: la crisis de la izquierda radical durante la transición
Sans Molas, Joel

En: V Congreso Internacional de Historia de la Transición en España : Las organizaciones políticas. Almería : Universidad de Almería, (CD.), 2011, p. 649-665
ISBN 9788469490761

A l'hora d'analitzar el procés polític de la transició és d'utilitat considerar l'evolució de les organitzacions de l'esquerra radical i la relació d'aquestes amb la construcció del nou marc institucional. El conjunt divers de les organitzacions a l'esquerra del PCE i del PSUC s'havia situat com la segona força de l'oposició a la dictadura durant els anys setanta. Des de l'inici de la dècada s'havia produït un creixement sostingut de l'esquerra radical vinculat a l'increment de les lluites i a la radicalització política. El socialisme revolucionari estava guanyant una influència que no havia tingut des de feia dècades. Les principals organitzacions de l'esquerra radical (PTE, ORT, MC, LCR i OIC) van arribar a sumar conjuntament una afiliació significativa, d'unes 25 000-30 000 persones. Tanmateix, malgrat el seu arrelament, aquestes organitzacions no van ser capaces d'afrontar amb èxit els canvis polítics de la transició. Entre 1977 i 1981 moltes d'elles van desaparèixer. Les organitzacions que van sobreviure van haver d'afrontar una crisi d'orientació i de militància. Aquesta comunicació, a partir d'una mirada global documentada i una interpretació rica i complexa, tracta de dotar d'un marc interpretatiu a la crisi de l'esquerra revolucionària, tot proposant diversos factors explicatius i relacionant-la amb el canvi de context polític i econòmic, així com amb la baixada de la mobilització social.

Teoría y práctica democrática en el PCE (1956 - 1982)
Sánchez Rodríguez, Jesús

Madrid : Fundación de Investigaciones Marxistas, 2004
ISBN 8487098428

L'obra analitza la trajectòria del Partido Comunista de España entre els anys 1956 i 1982 prenent com a eix de referència la relació que sosté amb la Democràcia en un triple pla: el del paper jugat en la lluita contra la dictadura franquista i per la conquesta d'un règim de llibertats, en segon lloc en l'articulació d'una via democràtica al socialisme, i per últim en la pràctica democràtica en la vida interna del partit. A aquest efecte, el llibre presta atenció a una doble seqüència d'esdeveniments, els que es desenvolupen en el pla nacional, és a dir, la lluita contra la dictadura i la transició democràtica, i els que tenen lloc en el si del moviment comunista internacional, considerant alguns esdeveniments clau en l'escena internacional com són l'experiència de la Unidad Popular a Xile, la revolució dels clavells a Portugal, etc. Tot i la seva articulació cronològica, tanmateix, l'obra té una clara naturalesa politològica més que historiogràfica, centrant-se en la investigació de la trajectòria política i ideològica del Partido Comunista de España, raó per la qual es dedica una atenció especial al fenomen de l'eurocomunisme com a condensació última de les transformacions ocorregudes, i culminació teòrica de la via democràtica al socialisme proposada pel PCE, junt amb altres partits comunistes (especialment el francès i l'italià). Com a conseqüència de dita orientació, el llibre conté, en la seva primera part, una anàlisi de tres aspectes importants per a la seva comprensió: la naturalesa dels partits comunistes, la relació teòrica i pràctica del comunisme com a doctrina i com a sistema polític amb la Democràcia, i la evolució i naturalesa del franquisme. Iniciada el 1956 amb l'adopció de la Política de Reconciliación Nacional, la trajectòria seguida pel PCE la va a portar a un canvi profund de la seva línia política i d'alguns dels valors que la sostenen.

Las Culturas políticas socialista y comunista ante la Ruptura pactada : acción colectiva, consenso y desencanto en la transición española : 1975 - 1979
Sabio, Alberto

En: Historia de las culturas políticas en España y América Latina : Del franquismo a la democracia, 1936 - 2013. Zaragoza : Marcial Pons ; Prensas Universitarias de Zaragoza, 2015. p. 327-360
ISBN 8415963769

El present capítol analitza les cultures polítiques socialista i comunista en una primera fase de la transició espanyola. En aquest sentit, pretén ajudar a aprofundir l'anàlisi de les bases militants socialistes i comunistes durant la transició, i no només de les elits dirigents, de manera que amplia la dimensió de la cosa política més enllà de la seua vessant estrictament orgànica i institucional. L'autor cerca, a través del concepte de cultura política, emplenar el buit entre la interpretació psicològica del comportament individual i la visió macrosociològica de la comunitat política en tant que identitat col·lectiva. Així, analitza la cultura política socialista, tot assenyalant el seu viratge cap a posicions més pragmàtiques i moderades. Així mateix, analitza la relació entre la cultura política comunista i la impossibilitat d'implementar la "Ruptura democràtica" tal i com s'havia plantejat des d'aquesta opció. En aquest sentit, aprofundeix, per tant, també en els efectes dels límits del procés de transició i els fenòmens de desencís associats.

Por qué fracasó la democracia en España : la Transición y el régimen del 78
Rodríguez López, Emmanuel

Madrid : Traficantes de Sueños, 2015
ISBN 9788494311116

Després de quaranta anys de dictadura, la Transició ha estat representada i explicada com el triomf de la democràcia. Uns líders moderats i intel·ligents, un poble madur i responsable, l'oportunitat d'un canvi polític, però sense riscos ni aventures; fora del consens a penes si quedava espai per a les amenaces de l'extremisme terrorista i de la involució. Aquesta és la imatge repetida en documentals, llibres i premsa, que fins fa ben poc ha servit de pilar ideològic de la Democràcia espanyola. En aquest llibre es prova una interpretació diferent i trencadora. El canvi polític no s'explica a partir de l'acció d'un grapat de grans personatges, tampoc com a resultat d'un ampli consens entorn a la democràcia possible, ni tan sols com la conseqüència dels acords entre elits. La Transició i el canvi social s'expliquen com a resposta a una crisi econòmica, política i social de gran magnitud, que es desplega a partir de les contradiccions que van generar les forces mobilitzades durant el tardofranquisme. Sota aquesta perspectiva, el centre de l'explicació torna el protagonisme a les lluites de fàbrica, el moviment veïnal, els nous moviments socials i, en general, l'onada de canvi democràtic que va experimentar el país en aquells anys.

Los Sindicatos en la democracia : de la movilización a la gestión
Rodero San Román, Manuel

Historia y Política. (Madrid. Núm 20 (2008) p. 129-158)

Comissions Obreres, l'organització de major implantació social en la lluita antifranquista, va adquirir un gran protagonisme en els mesos posteriors a la mort de Franco però no va aconseguir imposar el seu projecte de construir una central sindical unitària en la que estiguéssin representats tots els treballadors. Un sindicalisme plural i bipolaritzat, a mesura que la Unió General de Treballadors recobrava força, es va anar desenvolupant, a la vegada que el model autoritari i estatalment intervingut de relacions laborals de la dictadura era substituit per un altre de caràcter democràtic. Ambdós processos van tenir lloc en una conjuntura de profunda crisi econòmica, en estreta connexió amb l'evolució de la transició política i amb una àmplia mobilització sociolaboral. Els Sindicats, en especial la UGT, van explorar des de 1979 la via de la concertació social i dels pactes neocorporatius, però el 1986 dita via va quedar abandonada. Emprengueren a partir de llavors una estratègia unitària, molt polititzada, que estava destinada a assolir importants reivindicacions socials i un canvi en la política econòmica i que va generar una gran conflictivitat. Però el pols que els Sindicats no van poder guanyar al Govern va acabar per portar-los a un terreny en el què la gestió dels interessos dels treballadors en el marc de l'Estat del Benestar va acabar per predominar sobre les qüestions de major dimensió político-ideològica.

Coyunturas críticas : la izquierda y la idea de España durante la Transición
Quiroga Fernández de Soto, Alejandro

Historia del Presente. (Madrid. Núm 13 (2009) p. 21-40)

L'article se centra en l'anàlisi dels posicionaments de l'esquerra espanyola en l'àmbit estatal durant el període de la transició democràtica, particularment dels socialistes i comunistes, tot abordant d'un mode empíric la calculada "renúncia" al dret d'autodeterminació de les nacionalitats i al federalisme que figurava en els seus textos congressuals des del tardofranquisme, així com les tensions que aquella renúncia va provocar, particularment en les seccions catalana i basca dels principals partits de l'esquerra espanyola, que van bascular d'un mode constant entre la idea d'autogovern i la defensa de la solidaritat entre els pobles d'Espanya.

The Red Flag : Communism and the Making of the Modern World = Bandera roja : historia política y cultural del comunismo
Priestland, David

Londres ; Barcelona : Penguin : Crítica, 2009 : 2010
ISBN 9788498920734

El comunisme ha estat un dels més moviments polítics i intel·lectuals més poderosos del món contemporani, capaç de suscitar una àmplia esperança col·lectiva en la possibilitat de crear una societat més justa. Una vegada transcorreguts vint anys del seu esfondrament, ha arribat el moment d'estudiar-lo objectivament, no només en el context de guerra freda, sinó en tota la seva història i en la seva dimensió universal. Això és possible gràcies a la quantitat de documentació secreta que s'ha desclassificat els últims anys, com la que Priestland ha pogut utilitzar en els arxius de Moscou i de Beijing. Aquest és, a més, el moment oportú per revisar les seves conquestes i els seus fracassos, quan, en plena crisis de l'economia del capitalisme, no està clar que una part dels seus plantejament hagin perdut tota la seva vigència. Priestland ens ofereix un panorama fascinant, que no es limita a la política, sinó que utilitza l'anàlisi de la cultura -pel·lícules, novel·les- per fer-nos reviure les perspectives i il·lusions dels seus protagonistes.

Il Peso della storia : identità, rimozione dal PCI al PDS (1970 - 1991)
Possieri, Andrea

Bologna : Il Mulino, 2007
ISBN 8815118802

Quin significat ha tingut ésser comunista a Itàlia? Com es definiria la identitat del major partit comunista d'Occident? El volum pren en consideració els darrers vint anys del PCI, des de Berlinguer fins al PDS, concentrant-se en dos aspectes encara no aprofundits per la historiografia: l'anàlisi de la litúrgia política i l'estudi de les escoles de partit. Al capdavall, entre 1970 i 1989 s'assisteix a un continu de remodelacions de la identitat comunista sense que aquesta arribi a ésser totalment desbordada, fins que a la fi dels anys vuitanta el PCI es va transformar en el partit reformista i modern que aspirava a partit de masses i que englobava en la seva identitat política valors i símbols que pertanyien en realitat a altres cultures polítiques.

El Inicio del fin del mito soviético : los comunistas occidentales ante la Primavera de Praga
Pala, Giaime

Manresa : El Viejo Tipo, 2008
ISBN 9788496831780

El 20 d'agost de 1968 les tropes soviètiques, amb el suport de cinc països membres del Pacte de Varsòvia, van entrar en Txecoslovàquia, restablint una administració afí a Moscou i avortant un moviment democratitzador guiat per la idea d'un "socialisme amb rostre humà" que podria haver-se estès a d'altres països del bloc de l'Est. El període de renovació en el socialisme que protagonitzà el Partit Comunista txecoslovac ha quedat registrat com la "Primavera de Praga". Aquells fets van desencadenar en Occident una forta condemna de la invasió de l'exèrcit soviètic i un intens debat al si dels partits comunistes europeus que a la llarga comportaren conseqüències tant en les relacions entre aquests partits com amb es seus vincles amb el PCUS. Aquest llibre se centra en els debats desenvolupats en el PCI, en el PCF i en l'àmbit del comunisme espanyol (PCE i PSUC) davant la invasió de Praga. És aquesta una visió comparada que permetrà al lector aproximar-se a les dinàmiques internes d'aquests partits, mentre es posen de manifest les diferències i similituds que es donaren en aquestes organitzacions hereves de la comú tradició política que es remunta a la Revolució d'Octubre de 1917. La decisió d'analitzar les actituds d'aquests quatre partits no és casual: es tracta dels partits que el març de 1977 es reuniren a Madrid per tal de discutir sobre l'anomenat "eurocomunisme", una proposta -patrocinada pels comunistes italians- dirigida a crear un socialisme europeu no alineat amb els dictàmens de Moscou i compatible amb la democràcia parlamentària i el pluralisme polític.

Cultura clandestina : los intelectuales del PSUC bajo el franquismo
Pala, Giaime

Granada : Comares, 2016.
ISBN 9788490453940

El present llibre analitza la història dels intel·lectuals que operaren en la clandestinitat per la seua adscripció al Partit Socialista Unificat de Catalunya, és a dir, l'organització política catalana més forta en els anys de la dictadura franquista. A partir de 1956, confluïren en el PSUC desenes de joves llicenciats i estudiosos fins a formar el més nodrit grup d'intel·lectuals militants operants a Catalunya, alguns dels quals (Manuel Sacristán, Jordi Solé Tura, Josep Fontana, Francesc Vicens, Francesc Vallverdú, etc.) es convertirien, amb el pas del temps, en figures de reconegut prestigi sociocultural. A través de l'estudi de fonts d'arxiu i premsa d'època, l'autor ens descriu tant la tasca cultural com la pràctica política d'aquests intel·lectuals. Ens presenta, en definitiva, un enfocament interpretatiu fonamentat en la història cultural i la sociologia històrica de l'intel·lectual mitjançant el qual retrata un col·lectiu polític la trajectòria del qual fou tant intensa com agitada dintre d'un partit obligat a operar en condicions difícils. Es tracta, per tant, d'un estudi que també es preocupa de com operava la cultura en condicions de clandestinitat i de la gènesi d'una cultura marxista hegemònica fins a la fi de la transició.

Los Socialistas europeos y la Transición española
Ortuño, Pilar

Madrid : Marcial Pons, 2005
ISBN 8495379880

La principal aportació del llibre radica en la seva anàlisi de la importància que van tenir les organitzacions sindicals i els partits socialistes europeus en el procés cap a la Democràcia d'Espanya. Així doncs, tracta d'aprofundir en qüestions de primer nivell com les dimensions internacionals de la transició espanyola cap a la Democràcia o quins suports va tenir aquesta i com els va rebre. L'autora contextualitza el procés històric com un fenomen menys aïllat del que sovint s'ha plantejat.

La Construcción de una cultura política femenina desde la legitimidad feminista durante la transición política democrática
Nash, Mary

En: Feminismos y antifeminismos : culturas políticas e identidades de género en la España del siglo XX. València : Universitat de València ; Granada : Universidad de Granada, 2011, p. 283-306
ISBN 9788437078922

En aquest capítol l'autora aborda la redefinició de la Ciutadania en clau feminista des de sectors de l'antifranquisme portadors, per tant, d'una nova cultura política bastida des d'aquesta "legitimitat feminista". Així, el capítol realitza un recorregut des de la conformació d'aquest nou Feminisme als anys seixanta en el marc dels "nous" moviments socials en oposició al franquisme i l'estat patriarcal. Per, més endavant, analitzar el fenomen de la "doble militància" i els processos de desafecció i construcció d'una cultura política en clau feminista per part de sectors de l'antifranquisme. Finalment, també aborda el procés de debat constitucional i les demandes del moviment feminista, així com aspectes relacionats amb el cos i el drets reproductius. En definitiva, l'autora conclou que el moviment de les dones fou un dels motors decisius de la lluita antifranquista per la democràcia, fet sovint menystingut per la historiografia.